El 12 de febrer de 2013 el Congrés dels Diputats va decidir per una majoria incontestable (334 vots a favor i una abstenció, deguda, com després es va saber, a un error) la Proposició de Llei de regulació de la dació en pagament, la paralització dels desnonaments i el lloguer social. Així doncs, la ILP (iniciativa legislativa popular) segueix la seva tramitació parlamentària.

El text de la Proposició, que molts ciutadans van secundar i que es va presentar al Congrés el  desembre de 2012, és molt breu. Bàsicament, modifica dos articles de la Llei d’Enjudiciament Civil de 2000 (en concret, els arts. 579 i 693) i n’afegeix un de nou, l’art. 675 bis, que persegueix paralitzar els desnonaments i establir el lloguer social per a les persones que hagin perdut el seu habitatge arran d’una execució hipotecària. Finalment, inclou un article que estableix l’aplicació retroactiva d’aquestes mesures.

El text que es proposa dels arts. 579 i 693 de la Llei d’Enjudiciament Civil estableix que, cas que l’immoble executat sigui l’habitatge habitual del deutor, podrà demanar que es doni per extingit el deute amb l’adjudicació de l’habitatge al creditor. Sembla, doncs, que la sol·licitud per part del deutor de la (mal anomenada) dació en pagament comportaria que l’immoble no s’arribés a subhastar. En concordança amb això, la redacció proposada de l’art. 579 estableix que, cas que quedi deute residual (és a dir, diferència entre el valor pel qual l’entitat s’adjudica l’immoble i préstec pendent de retornar), no es pugui continuar l’execució sobre altres béns del deutor.

Sembla clar que cal trobar una solució al sagnant problema dels desnonaments produïts arran de la crisi econòmica actual – i que, recordem-ho, no són només els resultants d’execucions hipotecàries, sinó també de contractes de lloguer. En aquest sentit, el lliurament de la finca en pagament del deute és una de les opcions, tot i que segurament no la millor, atès que el deutor perd la titularitat del seu immoble, però igualment vàlida per a qui vulgui acollir-s’hi.  De fet, per a una economia domèstica, el préstec hipotecari sol ser el passiu més gran i, per tant, permetre que la persona es desvinculi del deute perdent la propietat de casa seva és, a efectes pràctics, similar al que facilitaria una llei de segona oportunitat, com demanen també altres proposicions pendents al Congrés.

Tot i això, el text proposat per la ILP toparà amb oposició important, i no només per part del sector financer. Cal tenir present, d’una banda, que també hi ha préstecs hipotecaris concedits per particulars (persones físiques o empreses), a qui la mesura també afecta (val a dir, però, que són una minoria de casos), i, d’altra banda, que la ILP no distingeix entre deutors que podríem anomenar “de bona fe” i deutors que no ho siguin, excepte en matèria de lloguer social. Per tant, si s’arribés a aprovar la ILP tal i com es va presentar, significaria que una persona que hagués comprat un habitatge per un valor, posem per cas, de 300.000 euros, podria ara deixar de pagar les quotes, permetre que l’entitat financera executés, deslliurar-se del préstec i adquirir un altre habitatge d’iguals o millors prestacions per 175.000 euros. Tot això, independentment del fet que s’hagués quedat a l’atur o haguessin canviat les seves circumstàncies personals de manera que no pugui continuar fent front al préstec inicialment concertat. Com bé es comprèn, això fomenta, com han fet tantes altres disposicions, l’especulació per part de particulars. Cal buscar solucions, com es fa des de diferents àmbits, per a persones que ho necessiten en una època tan dura per a tothom. El que no està tan clar és que sigui convenient alterar les regles bàsiques de tot sistema jurídic de garanties  indiscriminadament.

Caldrà veure, doncs, quin serà el futur de la ILP. En tot cas, el moviment social que hi ha darrera d’ella ha servit per donar suport a les persones que viuen aquest malson i per tal que els mitjans de comunicació es fessin ressò del problema.